Vallvidrera celebra la dissetena pujada a la Torre de Collserola
www.btvnoticies.cat
Cristina Geraldes / Montse Llorens
Un dels actes més tradicionals de la Festa Major de Vallvidrera és
la pujada a la Torre de de Collserola. Amb el pas de les edicions, la
cursa s'ha anat fent més popular.
Vallvidrera ha celebrat la seva festa major i no hi ha
faltat la tradicional pujada a la Torre de Collserola. La cursa, que
s'inicia a la plaça de Vallvidrera, es divideix en dues parts. Així els
participants tenen l'oportunitat d'agafar aire abans d'afrontar els 712
esglaons de l'ascensió.
MIREIA
"La fem de fa molts anys, llavors nosaltres amb els crios, l'hem feta... bueno ella va començar a fer-la en cotxet de bebè."
ELISA
"Yo empecé que había muy poca gente pero ahora es que es una barbaridad lo que se junta, de mayores, de todo, de niños."
Hi ha, però, qui desisteix d'acabar, i prefereix pujar en ascensor. No és el cas de l'Elisa que no ha faltat a cap de les 17 edicions i continua pujant les escales als 72 anys.
A l'extrem contrari, els més joves.
ANNA, GINA I MARIA
"Ens hem cansat i pujant les escales ens hem marejat una mica. Bueno, jo mhe marejat i ha vingut la Creu Roja."
Aquesta cursa no puntua en els circuits professionals i tampoc dóna grans premis, però compleix a la perfecció la seva funció, la de fer barri. I com a recompensa la possibilitat d'admirar la ciutat a 560 metres sobre el nivell del mar.
MIREIA
"La fem de fa molts anys, llavors nosaltres amb els crios, l'hem feta... bueno ella va començar a fer-la en cotxet de bebè."
ELISA
"Yo empecé que había muy poca gente pero ahora es que es una barbaridad lo que se junta, de mayores, de todo, de niños."
Hi ha, però, qui desisteix d'acabar, i prefereix pujar en ascensor. No és el cas de l'Elisa que no ha faltat a cap de les 17 edicions i continua pujant les escales als 72 anys.
A l'extrem contrari, els més joves.
ANNA, GINA I MARIA
"Ens hem cansat i pujant les escales ens hem marejat una mica. Bueno, jo mhe marejat i ha vingut la Creu Roja."
Aquesta cursa no puntua en els circuits professionals i tampoc dóna grans premis, però compleix a la perfecció la seva funció, la de fer barri. I com a recompensa la possibilitat d'admirar la ciutat a 560 metres sobre el nivell del mar.
Etiquetes:
festamajor
La Fira al Punt
L'hortet de Barcelona
Vallvidrera reivindica, amb la I Fira Agrícola de Collserola, la recuperació dels productes de la terra i l'agricultura urbana com a font de sostenibilitat ecològica i de salut
La I Fira Agrícola de Collserola va oferir un tast d'una varietat de tomàquets que es conreaven antigament a Vallvidrera Foto: JOSEP LOSADA.
Els tomàquets, a vegades, tenen gust
de tomàquet. “Només quan són de l'hort i sense pesticides”, puntualitza
una senyora gran, amb la mirada clavada en un plat ple d'aquesta
hortalissa vermellosa. Els que té davant dels nassos són d'una varietat
de Collserola que si no fos per en Pepitu, un veí de Vallvidrera,
s'haurien perdut. Es veu que aquest senyor octogenari havia arraconat al
fons d'un calaix de casa seva les llavors d'aquests tomàquets –“que ja
conreava la seva mare”–, i que ara un grup d'amants dels productes de la
terra han recuperat.
Ahir en van oferir un tast a la I Fira Agrícola de Collserola, organitzada per les associacions de veïns de Mas Sauró i Mont d'Orsà de Vallvidrera.“Vallvidrera vol recuperar la terra, les varietats antigues”, explicava Damià Gibernet, reivindicant una cultura agrícola sostenible en una zona amb molta tradició de conreus. “Antigament, les muntanyes de Vallvidrera eren camps de vinya. I a les cases de tota la vida tothom tenia un hortet”, justificava assenyalant la vintena de paradetes amb hortalisses ecològiques que l'envoltaven. Als tomàquets “recuperats”, s'hi afegien ahir altres varietats d'hortalisses ecològiques, mel, melmelades, pa, plantes medicinals i tallers per crear un hortet al balcó de casa. Ningú no tenia excusa. Engràcia Valls, d'Horturbà, una de les responsables d'aquesta iniciativa, explicava que el més important d'aquest tipus d'idees és “fer xarxa” entre entitats, tot i que reconeixia amb un punt d'orgull que cada vegada hi ha més persones interessades a “menjar sa i ecològic”. Aquesta empresa havia col·locat amb força èxit unes jardineres amb potes per plantar-hi enciams i fer-hi compostatge. Al costat, un senyor feia pedagogia amb plantes medicinals, i a l'altra punta de la fira un altre home intentava fomentar el consum de les figues de moro, “les grans oblidades”. Els assistents aprofitaven l'ocasió per fer consultes, i els experts, per donar consells.
Ahir es va plantar la llavor –mai més ben dit– d'un experiment que pretén tenir continuïtat. La gent en va sortir satisfeta, sobretot després de tastar aquells tomàquets carnosos de pell fina, sense gaires llavors, aromàtics i d'un gust que desafia fins i tot el paladar dels gurmets, que un bon dia no fa gaire en Pepitu va treure del fons d'un calaix.
Ahir en van oferir un tast a la I Fira Agrícola de Collserola, organitzada per les associacions de veïns de Mas Sauró i Mont d'Orsà de Vallvidrera.“Vallvidrera vol recuperar la terra, les varietats antigues”, explicava Damià Gibernet, reivindicant una cultura agrícola sostenible en una zona amb molta tradició de conreus. “Antigament, les muntanyes de Vallvidrera eren camps de vinya. I a les cases de tota la vida tothom tenia un hortet”, justificava assenyalant la vintena de paradetes amb hortalisses ecològiques que l'envoltaven. Als tomàquets “recuperats”, s'hi afegien ahir altres varietats d'hortalisses ecològiques, mel, melmelades, pa, plantes medicinals i tallers per crear un hortet al balcó de casa. Ningú no tenia excusa. Engràcia Valls, d'Horturbà, una de les responsables d'aquesta iniciativa, explicava que el més important d'aquest tipus d'idees és “fer xarxa” entre entitats, tot i que reconeixia amb un punt d'orgull que cada vegada hi ha més persones interessades a “menjar sa i ecològic”. Aquesta empresa havia col·locat amb força èxit unes jardineres amb potes per plantar-hi enciams i fer-hi compostatge. Al costat, un senyor feia pedagogia amb plantes medicinals, i a l'altra punta de la fira un altre home intentava fomentar el consum de les figues de moro, “les grans oblidades”. Els assistents aprofitaven l'ocasió per fer consultes, i els experts, per donar consells.
Ahir es va plantar la llavor –mai més ben dit– d'un experiment que pretén tenir continuïtat. La gent en va sortir satisfeta, sobretot després de tastar aquells tomàquets carnosos de pell fina, sense gaires llavors, aromàtics i d'un gust que desafia fins i tot el paladar dels gurmets, que un bon dia no fa gaire en Pepitu va treure del fons d'un calaix.
Publicat a
- El Punt Barcelona 06-09-2010 Pàgina 48
La Fira al Periodico
Informació publicada en la página 29 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 06 de setembre de 2010
Tenir un hort per ser feliç
D'una de les taules en penja un paper amb un
antic i savi refrany xinès. «Si vols ser feliç una hora, emborratxa't.
Si vols ser feliç un dia, mata el porc. Si vols ser feliç una setmana,
fes un viatge. Si vols ser feliç un any, casa't. Si vols ser feliç tota
la vida, tingues un hort».
I se'ls veu a tots molt feliços, els qui,
aquest agradable matí de diumenge, es reuneixen a Vallvidrera al voltant
de tomàquets, carbassons, plantes medicinals, pots de melmelada i
ampolles de vi. Cultiu biològic, per descomptat. Cultiu de Collserola,
que ja és més curiós. Mandarines del costat del parc del Laberint
d'Horta. Figues de moro de la vora de la carretera de Vallvidrera a
Molins de Rei. Tomàquets antics, semblants a la varietat cor de bou,
recuperats per un avi de 80 anys a Cal Mandó, ja gairebé a tocar del
Tibidabo i una de les masies que respiren aire rural a la serra
barcelonina.
A la primera fira agrícola de Collserola, acte que forma part de la festa major de Vallvidrera, Barcelona sembla molt més lluny que aquests tres quilòmetres sinuosos de la carretera BV-1462. Pagesos urbans amb barrets de palla hi donen el toc campestre, i d'altres temps també. És que l'horticultura ve de fa segles, però l'asfalt i el formigó l'han eradicat de la ciutat. A dintre, al centre cívic, s'hi mostra una exposició amb fotos dels últims reductes verds i comestibles de la metròpolis. Kan Kadena, La Farga, Can Mestres, l'hort comunitari del Clot. Can Trabal a Bellvitge.
Hangars de fruita
Els urbanites, la majoria, ja no en tenim ni idea, de tot això. Comprem peres insípides de 59 cèntims el quilo en aquests hangars de fruita i verdura de l'Eixample que semblen basars de tot a 100 i quan li preguntem al venedor d'on són les peres, els tomàquets o els melons, ens diu que no ho sap, però que suposa que d'Espanya. Sí, és clar.
Les mandarines de Can Carlets són de Castelló. Bé, els arbres, que es poden apadrinar, són d'aquí; les mandarines creixen i maduren des de fa set anys en aquesta petita vall darrere de Llars Mundet. Explica Manel Rius que els tècnics de Collserola van desaconsellar cultivar-hi mandarines, que aquesta terra seca de pissarra i ceps no era apta per als cítrics. Però resulta que aquí hi baixa molta aigua de la muntanya i, a més, hi ha un peculiar microclima. A l'octubre, les mandarines, ara verdes, es tornaran a tenyir de taronja, i els tècnics, vermells de vergonya.
A l'organitzador de la plàcida fira se li ha acudit posar la mateixa, i terrible, cançó tot el matí, però, ni després de 128 repeticions sorolloses, «el petit vailet» i la seva «mestressa jove» que «li fa l'esmorzar» aconsegueixen esborrar el feliç somriure ecològic dels assistents, tot i que Jordi Pedrós demana abaixar el volum per poder explicar la «dolça revolució» de les seves plantes medicinals, des de l'artemisa que afavoreix la menstruació fins a la mil·lenària estèvia per a diabètics.
I creixen aquí, a Collserola. Bon clima per a elles. I per a l'exòtic shiso, que fa unes fulles que els japonesos barregen amb el peix cru del sushi per combatre el temut paràsit anisakis. I és que d'orient, com el refrany xinès, arriba molta saviesa. Tot i que a Collserola també n'hi ha.
Assistents a la primera fira agrícola de Collserola, ahir, a Vallvidrera. EDWIN WINKELS
A la primera fira agrícola de Collserola, acte que forma part de la festa major de Vallvidrera, Barcelona sembla molt més lluny que aquests tres quilòmetres sinuosos de la carretera BV-1462. Pagesos urbans amb barrets de palla hi donen el toc campestre, i d'altres temps també. És que l'horticultura ve de fa segles, però l'asfalt i el formigó l'han eradicat de la ciutat. A dintre, al centre cívic, s'hi mostra una exposició amb fotos dels últims reductes verds i comestibles de la metròpolis. Kan Kadena, La Farga, Can Mestres, l'hort comunitari del Clot. Can Trabal a Bellvitge.
Hangars de fruita
Els urbanites, la majoria, ja no en tenim ni idea, de tot això. Comprem peres insípides de 59 cèntims el quilo en aquests hangars de fruita i verdura de l'Eixample que semblen basars de tot a 100 i quan li preguntem al venedor d'on són les peres, els tomàquets o els melons, ens diu que no ho sap, però que suposa que d'Espanya. Sí, és clar.
Les mandarines de Can Carlets són de Castelló. Bé, els arbres, que es poden apadrinar, són d'aquí; les mandarines creixen i maduren des de fa set anys en aquesta petita vall darrere de Llars Mundet. Explica Manel Rius que els tècnics de Collserola van desaconsellar cultivar-hi mandarines, que aquesta terra seca de pissarra i ceps no era apta per als cítrics. Però resulta que aquí hi baixa molta aigua de la muntanya i, a més, hi ha un peculiar microclima. A l'octubre, les mandarines, ara verdes, es tornaran a tenyir de taronja, i els tècnics, vermells de vergonya.
A l'organitzador de la plàcida fira se li ha acudit posar la mateixa, i terrible, cançó tot el matí, però, ni després de 128 repeticions sorolloses, «el petit vailet» i la seva «mestressa jove» que «li fa l'esmorzar» aconsegueixen esborrar el feliç somriure ecològic dels assistents, tot i que Jordi Pedrós demana abaixar el volum per poder explicar la «dolça revolució» de les seves plantes medicinals, des de l'artemisa que afavoreix la menstruació fins a la mil·lenària estèvia per a diabètics.
I creixen aquí, a Collserola. Bon clima per a elles. I per a l'exòtic shiso, que fa unes fulles que els japonesos barregen amb el peix cru del sushi per combatre el temut paràsit anisakis. I és que d'orient, com el refrany xinès, arriba molta saviesa. Tot i que a Collserola també n'hi ha.
Etiquetes:
Fira agrícola
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Recordant Espriu
