La Fira al Periodico

Informació publicada en la página 29 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 06 de setembre de 2010

  

Tenir un hort per ser feliç

D'una de les taules en penja un paper amb un antic i savi refrany xinès. «Si vols ser feliç una hora, emborratxa't. Si vols ser feliç un dia, mata el porc. Si vols ser feliç una setmana, fes un viatge. Si vols ser feliç un any, casa't. Si vols ser feliç tota la vida, tingues un hort».

Assistents a la primera fira agrícola de Collserola, ahir, a Vallvidrera. EDWIN WINKELS

 

I se'ls veu a tots molt feliços, els qui, aquest agradable matí de diumenge, es reuneixen a Vallvidrera al voltant de tomàquets, carbassons, plantes medicinals, pots de melmelada i ampolles de vi. Cultiu biològic, per descomptat. Cultiu de Collserola, que ja és més curiós. Mandarines del costat del parc del Laberint d'Horta. Figues de moro de la vora de la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei. Tomàquets antics, semblants a la varietat cor de bou, recuperats per un avi de 80 anys a Cal Mandó, ja gairebé a tocar del Tibidabo i una de les masies que respiren aire rural a la serra barcelonina.
A la primera fira agrícola de Collserola, acte que forma part de la festa major de Vallvidrera, Barcelona sembla molt més lluny que aquests tres quilòmetres sinuosos de la carretera BV-1462. Pagesos urbans amb barrets de palla hi donen el toc campestre, i d'altres temps també. És que l'horticultura ve de fa segles, però l'asfalt i el formigó l'han eradicat de la ciutat. A dintre, al centre cívic, s'hi mostra una exposició amb fotos dels últims reductes verds i comestibles de la metròpolis. Kan Kadena, La Farga, Can Mestres, l'hort comunitari del Clot. Can Trabal a Bellvitge.
Hangars de fruita
Els urbanites, la majoria, ja no en tenim ni idea, de tot això. Comprem peres insípides de 59 cèntims el quilo en aquests hangars de fruita i verdura de l'Eixample que semblen basars de tot a 100 i quan li preguntem al venedor d'on són les peres, els tomàquets o els melons, ens diu que no ho sap, però que suposa que d'Espanya. Sí, és clar.
Les mandarines de Can Carlets són de Castelló. Bé, els arbres, que es poden apadrinar, són d'aquí; les mandarines creixen i maduren des de fa set anys en aquesta petita vall darrere de Llars Mundet. Explica Manel Rius que els tècnics de Collserola van desaconsellar cultivar-hi mandarines, que aquesta terra seca de pissarra i ceps no era apta per als cítrics. Però resulta que aquí hi baixa molta aigua de la muntanya i, a més, hi ha un peculiar microclima. A l'octubre, les mandarines, ara verdes, es tornaran a tenyir de taronja, i els tècnics, vermells de vergonya.
A l'organitzador de la plàcida fira se li ha acudit posar la mateixa, i terrible, cançó tot el matí, però, ni després de 128 repeticions sorolloses, «el petit vailet» i la seva «mestressa jove» que «li fa l'esmorzar» aconsegueixen esborrar el feliç somriure ecològic dels assistents, tot i que Jordi Pedrós demana abaixar el volum per poder explicar la «dolça revolució» de les seves plantes medicinals, des de l'artemisa que afavoreix la menstruació fins a la mil·lenària estèvia per a diabètics.
I creixen aquí, a Collserola. Bon clima per a elles. I per a l'exòtic shiso, que fa unes fulles que els japonesos barregen amb el peix cru del sushi per combatre el temut paràsit anisakis. I és que d'orient, com el refrany xinès, arriba molta saviesa. Tot i que a Collserola també n'hi ha.